Durant el període barroc existia un element musical que era improvisat. Eren les ornamentacions improvisades, que es trobaven en moltes formes musicals: oratoris, cantates, àries d'òperes, ... En la música instrumental apareixien sobretot a les sonates i als concerts.
Aquestes ornamentacions moltes vegades eren escrites però gairebé sempre eren afegides durant la interpretació. Eren les anomenades glosas en espanyol, passaggi en italià, agréments en francès o graces en anglès.
En la majoria de casos els compositors eren els únics intèrprets de les seves obres i moltes vegades no anotaven la seva música nota a nota. No ho escrivien tot sinó que només apuntaven algunes indicacions per recordar que en determinats passatges havien de fer alguna cosa especial. Així doncs, la música s'escrivia per ajudar a recordar i només es representava l'esquelet del que havia de sonar. Se suposa que per a ells, la improvisació formava part de la interpretació.
Els violinistes havien d'ornamentar el que hi havia a la partitura sobretot en els moviments lents on les notes que apareixien escrites representaven un esquema molt simplificat.
Quan avui en dia s'intenten tocar, per exemple, les Sonates de Handel limitant-se al que hi ha escrit a la partitura, el resultat probablement sigui molt diferent del que era originàriament. Les obres no eren pensades ni escrites per ser tocades al peu de la lletra i intocables, sense afegir res.